—Il·lumina’m, ReDéu!!— crida l’opositor modern, en un primer pla, mentre s’atura enmig del pont de la funcionaritat mentre el sol d’estiu es pon darrere d’ell.
El grito, el crit, una suggerent forma d’expressar estats d’ànim: dolor, angoixa, desesperació, emoció, plor, plaer, etc.
El pintor Edvard Munch va intentar visualitar “un crit” en un sèrie de quadres molt famosos amb el mateix títol.
Una figura andrógina en primer plano, que simboliza a un hombre moderno en un momento de profunda angustia y desesperación existencial
Aquesta és la interpretació que apareix a la Wikipedia
La música és sublim, canta el Sisa dins els cascs del meu reproductor. I tant que ho és!! Pot transportar-te en uns segons a un estat sensorial com només ho poden aconseguir les drogues.
Allò li devia haver passat a una noia, punkie, amb un cap rapat coronat amb una inverosímil cresta blava: tota una esculptura de set punxes. Davant l’escenari, asseguda a terra, amb les cames creuades sobre unes botes militars —uns quatre número més grans— vestia una camiseta fosca, de la què s’havia despenjat un tirant, i una falda de pany, molt curta —o arromangada, qui sap!. Tenia el ulls tancats mentre escoltava el concert. Amb un rostre de tensa concentració duia el ritme amb la punta dels dits! Dits que arronsaven amunt i avall el seu sexe al descobert. Un frenètic solo final de guitarra li va fer alcançar el cel del mortals!!
Tota una fan de la música, qui ho dubta! Qui negarà el poder de suggestió de la música en viu? Visca el Vila-rock!!
—Agáchate p’abajo— li deia la mare a una criatura d’uns dos anys, que amb els pantalons mig baixats provava d’aliviar-se entre una vorera —quasi tant alta com ella!— i la roda d’un cotxe ampliàment aparcat.
Vaig creuar el carrer, mig rient-me, xocat per l’expressió, i al cridar a l’interfon una veu metàlica em responia:
—¿Quién?
Aquella interjecció em dugué a la ment la imatge de la negra, de cara redona i mirada apàtica, que aten per les vesprades al taulell de la consulta de l’arranca-queixals. Trasbalsat per la parquetat i la redundància del llenguatge, estés sobre aquell extrany silló, mentre li ensenya les dents i genives a una mascareta parlaxina d’un color verd oliva.
No tinc la imatge. Ahir, per la antiga carretera de Borriana —en lo que abans era el Clot— una fila ininterrompuda de cotxes estacionats, xopats per la plutja i amb un curiós eczema que els omplia la pell metàlica: recoberts, fins al mateix capó, per milers de paperets de colors!!
Fins els inerts vehicles han contret la Sanpasqualitis!!
Una bona amiga m’ha enviat aquest enllaç que no té desperdici: Onda a la Valenciclopèdia. Aquesta xica és oriünda del mateix poble i s’ha fartat de riure —com supose que ho haurà fet l’autor de tan genial pàgina del wiki Valenciopèdia— però amigues seues i companyes blaveres no li han trobat la gràcia. No ho entenem. Per la meua part només desitjaria que Marsala llegira aquesta petició: Fes el favor d’escriure les entrades dels pobles veïns i si comences per Vila-real, molt millor!
La darrera perla que vos deixe és aquesta entrada sobre el membre més prolífic del clan dels Fabricios.
La Laia sempre es ficava en embolics. Havia quedat amb dues amigues per beure i celebrar que… bé, a aquelles hores de la nit ja havia oblidat quin havia estat el motiu de tan sobtada celebració, però, mentre arrugava el front, intentant sense èxit recordar-ho, es deia que a bon segur que en devia de ser un de ben gros. Quedar un dimecres la nit!!
—Vinga va, encetem la botella d’absenta!— resolgué finalment, cridant les seues amigues des del balcó de l’apartament.
—Estàs segura? Mira que és forta…
—I tant que n’estic!— rigué la Laia.
Arribava tard. Ma mare ja duia la toca i l’havia perduda entre les fileres de devots que es dirigien cap a l’entrada principal de l’Esglèsia Major. Era poqueta nit, i tenia pell eriçada.
Dins l’esglesia les espelmes es bellugaven rítmicament, com si sentiren el vent que havia començat a bufar fora. Em vaig quedar darrere una gran columna i hi vaig cap al voltant: gent asseguda, altra agenollada, amb les mans creuades sobre la barbeta. On devía estar?
Em vaig dirigir cap a l’altar: allí es representava una obra de teatre, de temàtica militar. Una família prenia el berenar a la sala d’estar. El cap de família es dirigia en aquell moment als fidels. Era Franco! Jo havia de pasar necesàriament per l’escenari; depressa, ningú es va adonar, crec. I en eixir d’escena vaig sentir que Franco deia, donant per finalitzada l’obra:
—I la semana vinent, vindrà James Dean a fer-nos una pel·lícula!
Aplaudiments dels feligresos!
Estavem a setembre de l’any 1984. Els meus pares havien decidit feia un any que junt a quatre parelles més serien els clavaris del barri del Crist de l’Hospital. Al mateix temps, també decidiren embotir-me en un vestidet negre lluent amb calcetins blancs fins els genolls i faixa roja que em feia pareixer una botifarreta negra. No contents amb això, em van fer pegar llargues caminates en les processons, sempre acompanyats per pasodobles. Si em psicoalitzaren, supose que arrivariem a la conclusió de que el primer brot d’asocial deguera ser llavors… Fart de processons, d’aguantar dret, de la gent al voltant mirant-me, de la calor i del vestidet, em posava a plorar com un desesperat amb la manida excusa de “Me faaaan maaal eeeels peeeeuuuus!!!” i la pobra de ma uela no tenia altra opció que agarrar-me, soltar un “Sí, és el meu net…” i dur-me a casa.
El que entonces era un horror per a mi, ahir va ser una alegria al dur mon tio a casa un DVD on havien gravat la cinta VHS d’eixes festes. Em pisava de la risa al vore’m com pujava a l’escenari, tot nerviós, durant la presentació dels festerets, festeros i clavaris. De seguida em va vindre la idea de pujar-ho a Internet. Bé, eixa idea i la de trencar el DVD… però com que estava maníac, el resultat és aquest:
He deixa’t al video el festeret que anava davant de mi… —Primooooo, que reguapet que eres de xicoteeet!!! Xaaa, t’apuntaves a tot!!! Quin desparpajo, tu!— I el de les ulleres de Bill Foster (Un día de furia) soc jo. Encara recorde lo nerviós que estava: Tenia que donar-li dos besets a la festera damunt d’un entablao i davant de tot el món!
Després de vore’m (era el que més m’interessava) me vaig fixar en les pintes de la gent. Com ja he dit, corria l’any ‘84 però si m’hagueren dit que això és la postguerra m’ho haguera cregut (el que estiguen tocant pasodobles ajuda molt). Com pot canviar tant la moda en… en… ja fa 24 anys d’allò? El temps corre i no t’espera.
